M’he buidat

2 05 2012

A principis del 2010 vaig començar aquest blog per diferents raons:

1ª raó. Era fidel seguidor d’Els Amics de les Arts, tant del seu blog com dels seus concerts. Ens van regalar un cop d’aire fresc amb la seva música, els seus directes i la seva proximitat al públic. Ara però, el seu nou treball no m’ha aportat res de nou ni res de bo. Sóc dels que els agrada les coses fetes amb naturalitat, tal i com surten de dins, sense gaires floritures. I tot i que he intentat escoltar sencer i amb atenció el nou treball varies vegades, no ho he pogut fer mai, encara. Si vull gaudir i cantar tipus karaoke quan condueixo escolto les maquetes o el “B&B” dels Amics, però si només vull escoltar bona música feta en català, m’estimo més escoltar a Sanjosex, Pau Vallvé o Mazoni.

2ª raó. Eren altres temps, i a casa encara podíem gastar-nos els cuartos en cultura. Fa més d’un any però, que patim el “síndrome Núñez” i només assistim a actes culturals si són… gratixxx, eh!?!?

3ª raó. I els ETERNS, quantes alegries i nits màgiques ens han donat aquests anys. Moments per recordar, gaudir, emmarcar, parlar i escriure. Ara el Gurú marxa, però ens deixa el millor Barça de tots els temps. Desitjo que el Barça segueixi en aquesta línia, no en la de guanyar-ho tot, si no en la de fer el millor futbol, ser nobles i respectar sempre al rival, sigui qui sigui. I quan s’hagi de parlar clar, que es parli clar com a la roda de premsa del Puto Amo. Ara però s’hauran de repartir les feines, bé més que repartir, el que hauran de fer des d’ara mateix és que cada un haurà de realitzar la seva feina. Aquests anys en Pep ha fet d’entrenador, de president, de portaveu del club, de psicòleg… massa coses que han ajudat a que es buidi. Als que es queden els hi desitjo el millor, tot i que no les tinc totes amb en Rosell, em va agradar molt l’actitud d’en Zubi  a la roda de premsa del comiat d’en Pep. Quan finalitzi la final de la Copa del Caçador no hi haurà cap Fin de Ciclo ni tant sols cap Canvi de Cicle, si no una transició feta de manera gairebé perfecte ja a la roda de premsa del comiat d’en Pep. Gràcies, gràcies i moltes gràcies Pep! I molta sort Tito, estem amb tú!

Conclusió: ara ja no sóc un fidel seguidor dels Amics, no assistim a tants actes culturals i ens deixa el Gurú… m’he buidat i necessito omplir-me.

P.D.: Vaig a demanar hora a l’oftalmòleg, cada vegada que veig un vídeo o reportatge d’en Pep m’agafa una mena de conjuntivitis que no crec que sigui normal…

Agur.

Anuncis




D.E.P. CAMPING

17 02 2011






Ens quedem sense Camping

9 12 2010

Una mala notícia per a la música, aquí teniu el comunicat oficial:

Camping, punt i final.

Si amics, el recorregut de Camping arriba a la seva fi. Després de 10 anys, una reconeguda trajectòria dins del panorama musical independent, molta feina en l’experimentació i l’atreviment musical, molts canvis i evolució sonora i un munt d’anècdotes i bons moments, el quartet de Granollers ha decidit posar punt i final al projecte.

El darrer concert de la gira “The Remains of Industry” es durà a terme el proper dia 10 de desembre al l’auditori de Terrassa, últim moment per gaudir d’un “clàssic” concert de Camping, amb tots els ingredients que els caracteritzen: risc i contundència sonora. Cal puntualitzar però que, més endavant, a principis del 2011, la banda farà una festa/concert com a celebració final, una mena de “funeral festiu” on la banda posarà el punt i final a la seva trajectòria. Sereu informats puntualment del lloc, l’hora i el programa, us hi esperem a tots.

Han estat 4 àlbums plens de risc i atreviment que han deixat una mostra molt particular de les inquietuds de la formació en cada període: Photo Finish (Astro Discos 2002), Dancing Days (Astro Discos 2005), el doble treball Politics of Hate (EP, Pupilo Records 2007) i Politics of Love (Pupilo Records, 2007), i el recent i reconegut amb el premi UFI al millor àlbum de música d’avantguarda, The Remains of Industry (Pupilo Records, 2009).

Camping també ha recorregut la geografia nacional tocant a sales i festivals (FIB, Sonar, BAM, CyL, LEM, MasiMas, Fusiònica, etc.), compartint escenari amb bandes que han configurat el panorama de la música independent en la darrera dècada. La banda ha fet molts amics en aquest recorregut. Aprofitem per agrair a tothom, públic, fans, segells discogràfics, programadors de sales i festivals, tècnics i col•laboradors diversos, tots han contribuït a que la trajectòria de la banda hagi estat una experiència inesborrable.

Tota aquesta experiència no pot desaparèixer sense més. Camping deixa l’escena, però tres dels individus que composen la formació actual, en Xavi Font, en Josep Arnan i l’Eduard Novoa, ja preparen una nova proposta que, de ben segur, tornarà a fer soroll, a arriscar i a no deixar indiferent a ningú.

Esperem trobar-vos a l’auditori de Terrassa el proper dia 10 de desembre.





Per a gustos… colors

28 09 2010

Avui volia comentar 3 formacions musicals que em semblen força interessants. L’Anna Roig i l’ombre de ton chien, Mujeres i Wolfmother.

Els Anna Roig i l’ombre de ton chien són, com diu el seu nom, la unificació de 2 formacions, l’Anna Roig com a cantautora i l’ombre de ton chien com a grup. Fa més de 3 anys que es van unir per girar un espectacle on versionaven grans clàssics de la cançó francesa fins que al 2009 es van decidir a tirar endavant un nou projecte. Temes propis cantats en català i francès. Un disc que paga la pena, amb música de qualitat que aglutina diferents estils com el jazz i el pop. Però el que de veritat em va frepar va ser el seu directe. El concert té una posada en escena molt teatral, t’endinsa en les cançons i la música en directe està molt i molt ben feta.

De Mujeres tinc poc a dir, tret que són una brutal formació barcelonina de garage pop. No són una formació gaire 2.0, però la seva música -que és el que importa- és tremenda!

I per últim, Wolfmother. Una formació australiana de Hard-Rock o “retro-rock” amb clares influències de grups com Led Zeppelin o Black Sabbath. Wolfmother han aportat varies cançons al món dels vídeo-jocs, del cinema i de la publicitat. Llarga vida al Rock!





Qui Toca i “el que fan és agafar-s´ho en conya”

1 07 2010

Avui he trobat una web que us pot anar molt bé a tots aquells que us agrada gaudir de l’estiu entre d’altres coses, amb concerts arreu del nostre petit país. Hi ha concerts a sales, per tant, pagant. Però hi ha molts concerts a l’aire lliure i de franc! L’equip que fa rotllar aquesta web (sense ànim de lucre) vol donar a tots els grups, plataformes socials, entitats de barri, casals, distribuïdores, colles d’amics, discogràfiques, sales de petit i mitjà format, … que es trobin dins l’escena independent, “DIY”, “underground” i alternativa de Catalunya, una eina de projecció i publicitat dels seus concerts i activitats amb música en directe. Així doncs, tant si sou músics o organitzadors, o senzillament voleu gaudir cada dia d’aquest estiu amb un concert de música en viu, només heu d’anar visitant aquesta web i triar el concert que més us agradi.

I pel que fa al tema del moment, l’Estatut: crec que l’únic que fan des de les Espanyes és agafar-s’ho en conya i com segeuixin així se va …. Per tant, millor que els del TC se’n vagin cap casa a descansar. Només ens queda un camí





Per mi, que ho fan expressament

31 03 2010

Després de dues maquetes, Catalonautes (2005) i Roulotte Polar (2006) que es poden descarregar gratuïtament en el seu bloc, i recórrer els escenaris del nostre petit país amb el seu primer disc Castafiore Cabaret (2008) cuinat íntegrament per ells mateixos, Els Amics de les Arts han començat el 2010 amb molt bon peu. Des del 2005 no han parat de picar pedra, de jugar amb les arts i de potenciar la seva creativitat, i tot això comença a produir els seus fruits. Si fins ara el 2009 era l’any del Barça Etern, ara també és l’any d’Els Amics de les Arts. Aquests 4 joves que compartien pis d’estudiants a Barcelona, no paren de recollir premis de la crítica i del públic. Han estat els grans triomfadors dels Premis Enderrock 2010 amb set premis i acaben de guanyar el Premi Disc Català de l’Any de Ràdio 4 per votació popular. Que la crítica ho reconegui és molt important, però que el públic també ho reconegui, crec que té més importància encara. Els crítics són com déus tot poderosos que amb el seu dit diuen si ets bo o no… llàstima que jo no cregui en déus, però sí crec en la feina ben feta, i això és el que fan Els Amics, feina (art en aquest cas) molt ben feta, cuidant tots els detalls, no només musicals si no d’interpretació i de relació amb el públic. I això és el que fa que el públic els escolti, ompli sales, els voti per a tots els premis que puguin optar, que seguieixi el seu bloc cada dia, per tot això i molt més, crec que aquests premis per votació popular són el reconeixement a la feina ben feta i propera al públic, que al cap i a la fi, són els que compren els discos i les entrades pels concerts.

Així doncs, recomano a tothom que desitgi gaudir d’una molt bona estona, que vagi a un concert d’Els Amics, i si potser, a més d’un i en diferents sales, ja que Els Amics depenent de la sala i el públic poden variar les seves presentacions, repertori, … I recomano també, si teniu uns minuts, que mireu aquest altre  curtmetratge dirigit també per en Joan Enric Barceló (veu i guitarra) i en Víctor Correas.

Esperem que el 2010 sigui, com a mínim, igual que el 2009 tant p’Els Amics de les Arts com pel Barça (aquest any però, no ens cal la Copa del… del… sí home sí, aquell que sortia als segells…).

I aquí us deixo un altre curtmetratge d’en Joan Enric i el Víctor de l’any 2007 on hi actuaven 3 dels 4 Amics. Espero que no deixin mai de sorprendre’ns …gratament.





Hi ha una escola perduda allà al mig del Montseny…

12 03 2010

El Circ Cric va realitzar les seves primeres representacions l’any 1.981 al Parc de l’Escorxador de Barcelona. Xavier Fàbregas i Josep Andreu, el gran Charlie Rivel, van ser presents a la inauguració. Joan Miró era un assidu espectador del Circ Cric i el poeta Joan Brossa, entre molts altres, va sentir sempre una devoció intel·lectual pel pallasso que Jaume Mateu havia construït amb el nom de Tortell Poltrona. Durant un any, el Cric va rodar per molts pobles i ciutats del nostre petit país.

Però, i malgrat la seva il·lusió i empenta, el Cric va “tancar” l’any 1.982, però la lona del Cric va anar vivint múltiples vicissituds: gires, festivals, primeres actuacions de les noves fornades del circ català… la lona del Circ Cric, a més de viatjar i acollir els més impensables espectacles, col·labora també amb una de les més encertades iniciatives del Tortell (Jaume Mateu), la creació el 1.993 de l’ONG “Pallassos Sense Fronteres”.

L’any 1.995 Jaume Mateu i Montse Trias (Senyoreta Titat) funden el CRAC, el Centre de Recerca de les Arts del Circ, un espai fix i seu de la pròpia companyia a Sant Esteve de Palautordera, al Vallès Oriental. A partir d’aleshores al CRAC no han parat de produïr espectacles i assessorar artistes.

L’any 2.005 el Circ Cric fou guardonat, en la seva primera edició, amb el Premi Nacional de Circ.

A més de crear espectacles de gran qualitat i seguir fent gaudir a petits i grans per igual del món del circ i del pallasso, crear el CRAC, produïr espectacles i assessorar artistes… també ens han obsequiat amb un espai de reflexió sobre la figura del pallasso i els éssers humans, el Cabaret Coluche, on vam poder gaudir d’actuacions tant diverses i genials com les de l’inimitable Albert Pla presentant “La Diferencia”, el gran Leandre i Cia. La Tal presentant “Démodé”, un Match de Pallassos -quelcom que em va semblar molt interessant i que pot donar molt de joc- i molt més. Tot això en una de les acollidores lones del Cric amb servei de Bar per a que no ens falti de res. I ara presenten el  Festival Circ Cric al Montseny, del 26 de març a l’11 de juny amb un cartell digna de admiraramb La Troba Kung-Fú, Leo Bassi, Claret Clown, Tortell Poltrona amb l’espectacle “Post-Clàssic”, Blai Mateu i … Els Amics de les Arts com a cloenda del Festival! (…m’agraden Els Amics de les Arts).

No hi ha dubte que el Circ Cric ha sapigut aguantar, créixer i adaptar-se als nous temps sense perdre la seva identitat i manera de fer. Un circ “de la terra, solidari, diferent i contemporani”.

Llarga vida al Cric!