M’he buidat

A principis del 2010 vaig començar aquest blog per diferents raons:

1ª raó. Era fidel seguidor d’Els Amics de les Arts, tant del seu blog com dels seus concerts. Ens van regalar un cop d’aire fresc amb la seva música, els seus directes i la seva proximitat al públic. Ara però, el seu nou treball no m’ha aportat res de nou ni res de bo. Sóc dels que els agrada les coses fetes amb naturalitat, tal i com surten de dins, sense gaires floritures. I tot i que he intentat escoltar sencer i amb atenció el nou treball varies vegades, no ho he pogut fer mai, encara. Si vull gaudir i cantar tipus karaoke quan condueixo escolto les maquetes o el “B&B” dels Amics, però si només vull escoltar bona música feta en català, m’estimo més escoltar a Sanjosex, Pau Vallvé o Mazoni.

2ª raó. Eren altres temps, i a casa encara podíem gastar-nos els cuartos en cultura. Fa més d’un any però, que patim el “síndrome Núñez” i només assistim a actes culturals si són… gratixxx, eh!?!?

3ª raó. I els ETERNS, quantes alegries i nits màgiques ens han donat aquests anys. Moments per recordar, gaudir, emmarcar, parlar i escriure. Ara el Gurú marxa, però ens deixa el millor Barça de tots els temps. Desitjo que el Barça segueixi en aquesta línia, no en la de guanyar-ho tot, si no en la de fer el millor futbol, ser nobles i respectar sempre al rival, sigui qui sigui. I quan s’hagi de parlar clar, que es parli clar com a la roda de premsa del Puto Amo. Ara però s’hauran de repartir les feines, bé més que repartir, el que hauran de fer des d’ara mateix és que cada un haurà de realitzar la seva feina. Aquests anys en Pep ha fet d’entrenador, de president, de portaveu del club, de psicòleg… massa coses que han ajudat a que es buidi. Als que es queden els hi desitjo el millor, tot i que no les tinc totes amb en Rosell, em va agradar molt l’actitud d’en Zubi  a la roda de premsa del comiat d’en Pep. Quan finalitzi la final de la Copa del Caçador no hi haurà cap Fin de Ciclo ni tant sols cap Canvi de Cicle, si no una transició feta de manera gairebé perfecte ja a la roda de premsa del comiat d’en Pep. Gràcies, gràcies i moltes gràcies Pep! I molta sort Tito, estem amb tú!

Conclusió: ara ja no sóc un fidel seguidor dels Amics, no assistim a tants actes culturals i ens deixa el Gurú… m’he buidat i necessito omplir-me.

P.D.: Vaig a demanar hora a l’oftalmòleg, cada vegada que veig un vídeo o reportatge d’en Pep m’agafa una mena de conjuntivitis que no crec que sigui normal…

Agur.

No tocava

Bé, sembla que aquest any no tocava. Suposo que hem tingut massa emocions fortes en poc temps i necessitàvem un petit descans, però tornarem a vèncer.

Gràcies Barça, gràcies Eterns i gràcies Pep!

Per cert, han trobat ja la pilota d’en Ramos…?

Gràcies ETERNS

És un sentiment més que m’acompanya. Em llevo nerviós i gairebé amb malestar a l’estómac, com quan tenia a prop un examen important o com quan tinc a prop alguna actuació. Desitjo que arribi ja el moment perquè l’espera se’m fa eterna (quina paraula més maca, etern*) i el meu Seny em diu: “Tranqui titu, només són dos partits de futbol“. Però la Rauxa li contesta: “Sí, sí, però quins dos partits. Un contra el Moudrid amb la lliga en joc i a l’altre toca remuntada en semifinals de Champions“. El Seny respon: “Com diu en Guardiola, aquest any ja hem guanyat”. “Sí, com sempre té raó, però tot i amb això ens estem jugant la temporada en cinc dies…” li respon la Rauxa. I així tot el dia.

Malgrat la que està caient, “cada loco con su tema“.

Etern*

Gaudiu d’aquest equip

“Gaudeix d’aquest equip perquè no ho tornarem a veure” em va dir el meu pare el 7 de juny del 92 enmig de la celebració de Lliga. Per fi guanyàvem grans títols aconseguits amb bon futbol i èpica, el meu pare -de tarannà tranquil- cridava com un almogàver més i com no, em vaig creure aquelles paraules. Uns deu anys després, Gaspart i Van Gaal em van corroborar (temporalment) aquelles paraules.

Ara, gràcies a la persistència del meu pare i Pep Guardiola podem dir als nostres fills: “Gaudiu d’aquest equip”.

Foto: elperiodico.cat

La Barretina Catalano-Argentina

Fotografia: Toni Albir/EFE

Tot i haver esperat més d’un dia, segueixo sense poder explicar amb claredat el succeït dimarts passat. Una tarda que no s’acabava mai i dos hores d’emocions, de nervis, d’ànims, de nervis, d’iL·Lusió, de nervis, de bon futbol i de més nervis. Sí, ja sé que potser no hi havia per tant, però fins aquest dimarts he estat acompanyat d’una anaconda disfressada d’eliminatòria contra l’Inter que em recordava que si perdones, si pateixes una pàjara o si tens mala sort amb certes decisions arbitrals et quedes fora. Els ETERNS ens deuen una, una Champions que es mereixen ells i tota l’afició que com va demanar el gurú, els va portar a quarts.

Aquest equip ens dona motius per a ser optimistes en cada partit, però jo sóc de la vella escola: patidor de mena (tribunero mai). És increïble, però segueixo patint tot i tenir els MVP del futbol actual (Messi, Villa i Pedro) i Mascherano, Busquets, Xavi, Iniesta, Alves, Valdés, Abidal, … no tinc remei.

Ho haveu vist?!

Nit eXaGeradament màgica al Palau

Apoteòsic i emocionant fi de gira. Quan recordo Els Amics plorant al final del concert, em ve al cap la imatge del Molt Honorable Pep Guardiola plorant també després de proclamar-se ETERNS a Abu Dhabi. Són llàgrimes plenes de sentiment compartides per milers d’aficionats dels Amics i del Barça. Són llàgrimes forjades per l’esforç, la persistència, la feina ben feta i per damunt de tot, per la humanitat i proximitat d’aquests homes amb els seus. Per molt dura que se’ns plantegi la vida, moments com aquests fan que creguem que “tot està per fer i tot és possible”. I el millor de tot és que són moments per a tots, grans esdeveniments que viuen petits i grans, moments que els més petits viuen i recordaran sempre i moments impagables que gaudim els més grans en companyia dels nostres petits.

Por mi hijo, juuuro!

Em començat un any nou i tot continua igual. Els pobres seguim sent pobres i els rics, doncs això, rics. Els que treballem preguem per continuar treballant i els que no tenen feina tornen a la cua de l’INEM. Els polítics a la seva i el poble a la de l’altre…

Doncs sí, tot continua igual, fins i tot els ETERNS capficats en continuar fent més gran la seva llegenda han començat l’any guanyant la primera final de la temporada contra els lleons a San Mamés i guanyant també un partit importantíssim contra el Depor, i no només per ser un dels equips que millor jugar a casa seva, si no per fer-ho amb els teòrics suplents. En aquest equip tots, absolutament tots, són ETERNS.

I per començar encara millor l’any avui s’entrega la pilota d’or. Si el premi es dóna al millor jugador del món, la pilota d’or té nom des de fa un any: Leo Messi. Si el premi és per al millor migcampista (creador de futbol) del món, és per a Xavi. Però si volen premiar un dels gols més importants de l’any, el premi és per a Iniesta. Sigui qui sigui el guanyador oficial, nosaltres ja tenim guanyador: La Masia, l’ADN Barça és el veritable guanyador d’aquesta pilota d’or.

I per rematar la festa tenim al mestre, al Gurú, al Molt Honorable, a l’home, a Pep Guardiola nominat com a millor entrenador de la temporada passada “lluitant” contra el guanyador d’un Mundial i contra un peculiar personatge que avui malauradament ha fet tard a la roda de premsa.

 Fa uns mesos donava la benvinguda a Mourinho, i tot i que em rebenta gairebé tot el que fa i diu aquest personatge, la seva actitud encara fa més gran a aquest Barça. Al setembre li donava la benvinguda i ara li dic: Gràcies Mou!

 Feliç 2011!

Per la porta principal entrar als annals de la Història

Al llevar-me aquest matí m’he trobat estranyament descansat, ha estat una nit plàcida. He tornat a somiar amb el clàssic. Ha estat un somni tremendu, al camp només hi havia un equip. Un equip  ple de talent, un equip ple  de nanos fets a La Masia regalant futbol al món sencer, un equip amb un domini total del joc, de la pilota i de les formes amb la sort de disposar del millor jugador del món, del millor migcampista del món i del millor entrenador del món. Fins i tot he somiat amb el públic, amb un comportament -com sempre- impecable: animant, cridant, saltant, rient, regalant petons i abraçades… i tots amb la mà ben oberta a l’aire! 5 – 0! Sí, he tornat a somiar un altre 5 a 0, no sé quantes vegades hauré somiat ja amb aquest resultat… però aquesta nit semblava tant real.

Foto: diari SPORT

Gràcies ETERNS!

Visca el Barça i Visca Catalunya!

Barça, Baarça, Baaarça!!!

Primer de tot reconèixer que, per sort, no em patit el Mournado que esperava. La roda de premsa d’ahir va ser d’un perfil semblant a la de la prèvia contra l’Inter la passada lligueta de Champions. Mourinho és conscient que aquest partit no és una final, tant si guanyen com si perden l’endemà serà dimarts diu. Però no hi podia faltar el titular de la jornada i la polèmica: “El Barça es feliz con Iturralde” passant d’aquesta manera la pressió a l’àrbitre. Però no es va quedar aquí la cosa, a més tingué la barra de continuar donant lliçons de futbol demanant la col·laboració dels jugadors per a no complicar-li la vida a la mateixa persona que ell mateix a col·locat en el centre de la diana. Un personatge que en una semifinal de Champions es va dedicar a fer de tot excepte voler jugar a futbol. Un personatge que en les seves rodes de premsa acostuma a parlar de tot excepte de futbol. Ahir per exemple, va començar la roda de premsa dient que jugaran amb l’onze de gala, evitant així preguntes tàctiques o senzillament de caire futbolístic. Fa molta ràbia que una persona que prima els títols i el “tot s’hi val” per davant del bon futbol, li costi tant poc donar lliçons d’aquest bonic esport que segueixen tants infants i joves.

FUTBOLITIS del gran Caye (cayecosas.blogspot.com)

La resposta del Barça aquesta nit serà, com no pot ser d’una altre manera, amb futbol. Futbol amb ADN Barça, futbol -si ens deixen- espectacle, un futbol que actualment només els Eterns són capaços de realitzar. Passi el que passi aquesta nit, gràcies Pep i gràcies Eterns.

Força Barça! Força Pep!

Bemvindo Mou!

Després d’haver esgotat totes les existències d’Almax de la farmaciola, he trobat la part positiva de l’arribada d’aquest personatge a la meseta central. Si aquesta temporada passada em estat capaços de fer front a la caverna mediàtica, al Comité de Competició i a tantes altres barbaritats, la propera temporada els nostres ETERNS hauran de tornar a demostrar que segueixen sent els millors davant d’uns dels entrenadors més forts psicològicament i amb més caràcter del futbol actual. I no per això, un dels millors entrenadors de futbol, de futbol del bo. Ja que una de les seves virtuts és començar a jugar els partits abans de que l’àrbitre xiuli l’inici d’aquest, desestabilitzar l’equip contrari amb declaracions que fan bullir la sang del més tranquil (jo mateix) i d’altres tàctiques que poc tenen a veure amb el futbol espectacle que practica l’actual Barça. Aquests dies no deixo d’escoltar i llegir que en Mourinho no és l’anti-Barça ni un entrenador defensiu, però segueixo pensant que és l’antítesi del Barça d’en Pep. Tot i que no puc negar que desitjo que les coses no li vagin ni la meitat de bé que s’espera en Mourinho i poguem tornar a riure una temporada més, sembla ser que la propera temporada ens haurem de deixar quelcom més que la pell per continuar sent eterns.

Hom confia amb aquest Barça d’en Pep, i estem convençuts que la temporada vinent seguirem gaudint.

CAYE, ets tremendu!